Roger Torrent és alcalde de Sarrià de Ter i diputat al Parlament per ERC
[ARTICLE D’OPINIÓ DE ROGER TORRENT]
Diu Rajoy: “Cataluña y Escocia son dos realidades absoluta y totalmente diferentes”. I mira, aquest cop, hi estaríem d’acord. Escòcia no és Catalunya. Catalunya no és Escòcia. Evidència palmària. No hi ha dues nacions iguals. De la mateixa manera que tampoc hi ha processos d’independència idèntics. Les realitats són diverses, complexes, distintes. No es poden fer, per tant, paral·lelismes automàtics. Òbviament.
I si això és cert -que ho és- no es menys veritat que hi ha principis que són universals. Hi ha elements que s’expliquen de la mateixa manera a Barcelona o Edinburgh. Conceptes que volen dir el mateix a Catalunya o a Escòcia, al Quebec o a Flandes, però també a Washington, Tel Aviv o Berlin. Arreu.
Principis que entén tothom i que formen part del conjunt de pilars que sustenten les democràcies madures. El principi, per exemple, de que tota nació té el dret a definir lliurement el seu futur. A determinar allò que vol ser. A les urnes, en pau i llibertat.
És a dir, allò que en diem el dret a decidir. The right to decide. I això val per tothom. Ho sabem a Barcelona i ho saben a Edinburgh. De fet, el 2012, un moció aprovada pel Parlament escocès titulada “Visca Catalunya” (sic) vinculava la voluntat dels escocesos de decidir el seu futur amb el desig dels catalans de fer el mateix. Deia, la moció, que “el dret a decidir és un pilar fonamental consagrat en la llei internacional que ha de ser respectat per tothom”. I acabava afirmant que cal “demanar un marc legal per poder celebrar un referèndum”.
Avui hi som més a prop. Tots dos pobles. Ells tenen una data, el 18 de setembre i una pregunta. Nosaltres, també tenim data i pregunta. Ells, però, tenen l’acord amb Londres per poder-ho fer. Nosaltres, no. Vet aquí una de les principals “realidades diferentes” que esgrimeix Rajoy. El respecte al dret a decidir d’uns (Westminster) i altres (Madrid).
Aquesta realitat la vam poder constatar in situ l’alcalde de Ripoll, Jordi Munell i jo mateix, representant l’Associació de Municipis per la Independència. El passat 4 de juny els dos alcaldes acompanyàvem una delegació de l’entitat “El Cas dels Catalans”de visita a Edinburgh que, fonamentalment, volia mostrar la gratitud als diputats escocesos per la seva solidaritat cap al nostre procés i alhora contrastar les trajectòries que vivim les respectives nacions. Una setantena de catalans i catalanes, doncs, vam ser rebuts al Parlament de Holyrood per una representació de diputats escocesos encapçalats per Sandra White, diputada promotora de la citada moció.
La trobada va servir per avaluar els dos camins empresos. Els desitjos, temors, preocupacions i esperances de cada part. Per part nostra, vam destacar la importància de l’acord entre Salmond i Cameron. És a dir, el pacte polític en virtut del qual es va adaptar la llei per permetre el referèndum. Un procediment que contrasta –és obvi- amb aquells que, aquí, ens diuen que la Constitució no permet la consulta. No hi cap, no està previst, no hi ha encaix… i així. La realitat escocesa, però, desemmascara aquesta fal·laç idea de que la llei està per sobre de la voluntat política. Per sobre de la voluntat popular. Les lleis, si no s’adapten a la majoria democràtica, no són lleis justes.
Certament els escocesos tenen un marc legal i polític acordat per totes dues parts. Les regles del joc clares i compartides. Tanmateix, reconeixent aquest fet, ens advertien que, per contra, nosaltres tenim “la força de la gent”. Textual gairebé. La manifestació a Barcelona o la Via Catalana els havia emocionat, és clar. Però quan diuen “la gent” no només ho fan amb criteris quantitatius (tot i que les enquestes, veritablement, són diferents allà i aquí) sinó que es refereixen a un concepte més qualitatiu. Un concepte de transversalitat. De pluralitat.
“You have a common goal. All parties are working to asametarget”. L’exemple, al seu parer, la mateixa delegació desplaçada a Edinburgh. Entitats de la societat civil com el “Cas dels Catalans” o l’ANC, acompanyats de dos representants institucionals municipals a través de l’AMI que a més, són del primer i el segon partit del país. De fet, es aquesta pluralitat la que els admira. Perquè, en contrast, a Escòcia és l’SNP en solitari qui comanda el seu.
Segurament, els escocesos l’encerten. Segurament aquesta és la nostra gran riquesa. El nostre procés no és exclusiu. No és només institucional, però tampoc és únicament popular. No es circumscriu al Parlament ni es fa totalment des del carrer. No es d’un, de dos, ni de tres partits. És parlamentàriament ampli. Per això no es pot dir, tampoc, que sigui ideològicament esbiaixat. El nostre camí és una conjunció d’esforços que van i vénen en totes direccions.
You have a common goal. A vegades, ens cal una mirada externa per reconèixer allò que no sabem veure. Allò que no valorem prou. Els escocesos tenen l’eina, però han de consolidar la musculatura de cara al 18 de setembre. Nosaltres que tenim la força, hem de consolidar els instruments en vistes al 9 de novembre. Totes dues nacions tenim cites marcades al calendari. No hi hem arribat de la mateixa manera ni, segurament, afrontarem els mesos que ens queden amb les mateixes condicions. Efectivament, “Cataluña y Escocia son dos realidades absoluta y totalmente diferentes”. Però al final, a una Nació i altra, del que es tracta es de poder exercir el mateix principi universal: el dret a decidir. Es tracta, en definitiva, d’exercir la democràcia.
