L'alcalde de Girona, Carles Puigdemont és membre del consell directiu de l'AMI
[ARTICLE D’OPINIÓ DE CARLES PUIGDEMONT]
L’adhesió formal del món local de Catalunya a la consulta del dia 9 de novembre de 2014 s’ha d’entendre com un veritable plebiscit; una acció, per tant, que legitima el procés d’autodeterminació davant dels ciutadans i davant del món. Els plebiscits municipals són molt importants en la història del nostre país, i són una eina que atorga un valor extraordinari a qualsevol procés empès pels ciutadans, fins al punt que és l’element clau per al seu èxit o el seu fracàs. Al contrari del que es podria imaginar, no és una acció genuïna de la dita nova política; en realitat ha estat un recurs emprat pels municipis catalans ja fa un segle d’una manera que va significar l’impuls definitiu a la creació de la Mancomunitat de Catalunya i, posteriorment, a la reclamació popular de l’autonomia. I si aleshores l’impuls municipal va ser determinant en el procés polític que va conduir el Govern espanyol d’Eduardo Dato a aprovar la llei que permeté la creació de la Mancomunitat, i sobretot a la gènesi de l’autonomia política, més ho serà en els nostres dies, en què la cultura democràtica ha arrelat en el conjunt de la població i els municipis estan investits d’una legitimitat ciutadana indiscutible.
A hores d’ara, el nombre de municipis catalans que ja han fixat posició favorable a la consulta del dia 9 de novembre supera el 91%. Ho han fet també les quatre Diputacions catalanes i 37 dels 41 consells comarcals. I encara no s’ha acabat, en vindran més. Aquesta és una fotografia molt nítida, que no admet ni un sol equívoc, que no admet cap broma dels qui parlen amb grolleria del que és l’espai de debat polític municipal. Si algú vol saber realment què passa en un país, que miri els seus municipis i obtindrà la resposta.
El matí del proper 4 d’octubre, dissabte, els alcaldes i diversos electes d’aquests municipis ens trobarem a Barcelona per lliurar els acords dels plens al president de la Generalitat, després de ser rebuts per l’alcalde de Barcelona. La imatge dels representants del poder local reunits en una mena d’assemblea municipal per fer saber al president del país el suport de tots i cadascun d’aquests pobles, viles i ciutats, és una imatge invencible. El municipi és el nivell institucional que té major credibilitat arreu d’Europa, el poder més valorat pels ciutadans i el que permet copsar de manera més fina i precisa el batec d’un poble.
El dia 4 es repetirà, tanmateix, una fotografia similar a la que ja es va produir el 16 de novembre de 1918. Aleshores, representants del món local sortiren de l’ajuntament de Barcelona per dur fins al Palau de la Generalitat les adhesions al plebiscit municipal favorables a l’autonomia de Catalunya, que donaria peu a les bases del primer projecte d’Estatut d’Autonomia. Dels 1.072 municipis de què constava Catalunya aleshores, un total de 1.046 van donar suport al plebiscit per a l’autonomia. Només 2 hi van votar en contra i la resta es va abstenir. Va representar una demostració de força en un moment molt complicat, i una demostració de fidelitat del món local al desig dels seus ciutadans.
Hi ha molts punts de contacte entre aquell moment i l’actual. També en el plebiscit municipal de 1913, convocat per les Diputacions catalanes a tots els municipis per recollir la seva opinió sobre el projecte de llei que finalment permetria la creació del primer poder català des de la supressió de les darreres instituticions pròpies arran dels decrets de Nova Planta. La reclamació d’avui és una evolució directa i rigorosa d’aquelles reclamacions. És una reivindicació de tercera o quarta generació, diferent en la seva literalitat però profundament arrelada al mateix desig que va moure els ajuntaments catalans de 1913 i 1918 a posarse d’acord, com avui, per respondre positivament a un plebiscit al qual havien estat convocats per opinar sobre el futur del país. Que vol dir el futur dels seus ciutadans.
Quan els municipis ens hi hem posat, el país se n’ha sortit.
