Catalunya, entre la postautonomia i la preindependència
OPINIÓ – Hem salpat definitivament i ningú que faci una anàlisi honesta dels resultats de les eleccions del 27 de setembre passat pot negar l’evidència d’una victòria tan contundent com històrica de l’independentisme. Mai la independència havia guanyat unes eleccions; ara ho ha fet i per una àmplia majoria absoluta. Una anàlisi igualment honesta ens confirma el desig majoritari de disposar d’un Estat propi, perquè tothom sap en quines circumstàncies i en quines condicions hem hagut d’anar a les eleccions; no cal fer-ne ara l’inventari però l’hem de tenir ben present. Des dels bancs a la Comissió Europea, des dels mitjans de comunicació al cardenal de València. Hi ha molt de material interessant per als investigadors del futur, que ens hauran d’il·luminar sobre com es van articular operacions destinades a trencar les cames al sobiranisme i, tanmateix, van acabar en fracàs. El finançament, els àmbits de decisió, les complicitats voluntàries o adquirides, tot un munt de dades que ens interessarà molt conèixer. No han servit per impedir l’inici del camí cap a la independència i, en canvi, han destruït la credibilitat de molts pilars sobre els quals s’ha de sostenir una societat democràtica.
Tot això no ha impedit, com deia, que aquest país s’hagi expressat de manera nítida a favor d’emprendre el camí que hem sotmès a la consideració dels ciutadans. Catalunya ha superat l’era autonòmica, els seus ciutadans ja no se senten membres d’una comunitat autònoma més. Hem entrat en la Catalunya post autonòmica. Tampoc no som una nació independent, encara. Som un país preindependent, que camina decidit cap a la plena normalització del seu estatus polític. Aquest és un lapse de temps excepcional, que demana fórmules i polítiques que estiguin d’acord amb aquesta excepcionalitat. Allò que servia per a l’autonomia no serà suficient, i allò que ens caldrà per a l’Estat independent encara no ho gaudim. Calen grans dosis de generositat, paciència, preparació, astúcia i imaginació per garantir que aquest lapse de temps no s’allargarà més del compte i que culminarà amb un èxit absolut. En aquestes fases, s’aprofita tot. Perquè no hem d’oblidar que encara ens queda un tram per recórrer sols, sense ajuda exterior –més aviat, amb hostilitat exterior–, i que només comptem sobre les nostres pròpies forces.
Carles Puigdemont,
alcalde de Girona i president de l’AMI
