Per un govern català d’unitat
[ARTICLE D’OPINIÓ DE JOSEP M. VILA D’ABADAL]
El meu avi, el Dr. Lluís Vila i d’Abadal, escrivia el mes d’abril de 1934, en record del 14 d’abril de 1931, a la revista El Temps: “Hi ha una cosa que no podem oblidar mai, el tant per cent de profit que hem reportat de la conjunció excepcional d’elements favorables del primer 14 d’abril”, que va ser “molt migrat”. Segueix dient que hi ha molta gent que es pensa que aquella diada va ser “un esclat patriòtic pur” i, en canvi, “va patir el risc de ser una subversió social”. “Tan poc com hauria costat que els víctors haguessin estant unànimes, que l’efusió generosa, que tots ens sentíssim germans i que tot un poble es poses amb un sol cos i una sola ànima, no solament dempeus, sinó en marxa.” Per a ell, doncs, es va desaprofitar clarament l’ocasió de poder construir la República Catalana i posar en marxa el projecte nacional en llibertat.
Estem vivint un temps en el qual tornem a tenir molts elements favorables que ens poden portar a reconstruir la nostra nació en llibertat, amb l’eina imprescindible d’un nou estat català independent, que ha de sortir de la voluntat del poble, en pau i en democràcia. Estem fent el necessari perquè sigui així? Tothom vol el mateix? O n’hi ha alguns que prefereixen el triomf d’un partit en detriment del triomf d’una causa?
Aviat tindrem al davant unes eleccions que han de donar el nou Parlament Europeu i en les quals es presenten tots els partits catalans per separat, com si estiguéssim en una situació normal en la que l’important és saber quin és el partit que té més vots i quin és el que en té menys, i així poder dir el que guanya al que perd que ell tenia raó i l’altre no. I de què serveix tot això en aquests moments en els quals Catalunya pot i vol recuperar la plena llibertat. ¿No hauria estat més normal i encertat que, amb generositat i unitat, s’hagués construït una sola candidatura en la qual reflectir (i votar per tant) la voluntat d’una gran part del nostre poble d’explicar el nostre desig de construir el propi estat independent? Hauríem pogut comptar el nombre de vots i, per tant, assegurar al món que això va de debò.
No ha estat possible. Però vindran altres ocasions a mesura que s’acosti la data de consulta, el 9 de novembre. A partir d’ara, cada cop serà més difícil fer passos que ens permetin arribar a l’objectiu proposat. L’Estat espanyol ja ha parlat: la democràcia es defensa amb la llei, la sobirania “nacional espanyola” és indelegable. Els tribunals no reconeixeran mai la sobirania del poble català, la Constitució és inamovible i, finalment, Catalunya no és una nació. Seran, doncs, moments en els que cal que treballem junts per una gran causa; moments que la història ens prepara i que necessitaran de grans homes generosos i al servei exclusiu de Catalunya. Moments en els que no hem de repetir els errors d’altres temps. Es necessitaran governs d’unitat i propostes unitàries perquè tan sols junts aconseguirem el que ens hem proposat. I junts som invencibles.
Deia finalment el meu avi: “El vertader, el pur acontentament, no ens el pot donar més que la plena consciència de l’acompliment del deure i de la plena generositat.”
